Cultura de l’automòbil
Sempre hi ha països que, dins del mon del automòbil, han tingut i tenen un arrelament i un fons cultural que són palpables una vegada t’hi endinses. Països amb una gran tradició automobilística com Alemanya, Gran Bretanya, França, Japó, EUA, Itàlia, etc, són i han sigut uns referents sempre dins de la seves pròpies característiques, però amb un fil conductor que uneix subtilment els seus trets diferencials.
Tots hem fet servir les definicions de “cotxe Americà”, “disseny Italià”, “sembla Japonès”, “esportiu anglès” i demés frases per l’estil. És una llàstima que marques de casa nostre que van deixar una forta empremta dins del món del motor, i ara penso amb motos mítiques dins del seu segment (Bultaco, Montesa, Ossa, Derbi, etc.) i alguna que altre marca de automòbils (Pegaso, Hispano Suiza, Seat, etc) , que en la actualitat han desaparegut o bé han estat “englobades” dins d’altres grups d’automoció.
Sempre he tingut Itàlia com un referent dins del mon del motor, i la prova la tenim amb les marques que ens vénen ràpidament a la memòria : Ferrari, Maserati, Alfa Romeo, Lancia, Fiat, Lamborghini, Piaggio, Aprilia, etc. Un país amb una gran cultura, automobilisticament parlant, i això sempre m’ha donat una sana enveja.
És per això que trobo uns lligams molt forts entre la cultura automobilística d’aquests països i el que això comporta en la forma d’entendre la conducció.
Serveixi com a exemple un viatge que vaig fer amb cotxe per Itàlia, amb un vehicle matriculat al mateix país, on em vaig adonar que la gent conduïa d’una manera especial a la que estem acostumats per les nostres terres.
En una carretera del tipus “nacional”, amb un carril per banda i amb uns marges més o menys generosos, vaig situar-me al darrera d’un camió de matrícula no italiana, tenint bastant trànsit en direcció contrària. Alguns vehicles que circulaven en direcció oposada a la meva em feien llums i s’apartaven cap a la seva dreta. Fins que no vaig captar el seu missatge vaig mirar si el meu cotxe portava les llums enceses, si tenia algun problema o si quelcom passava al meu voltant.
La resposta era senzilla: simplement em volien ajudar a circular i m’estaven dient que passés al camió, que ells em deixaven lloc i que no tindria cap problema. Així ho vaig fer en altres ocasions en les que em vaig trobar, i també vaig decidir fer el mateix als altres conductors en condicions semblants.
Aquesta manera d’actuar em va refermar en les meves conviccions i vaig poder tastar i participar d’aquesta “cultura” que no està escrita enlloc, però que és totalment vigent dins dels conductors i que difícilment s’oblida.
S’imaginen vostès quelcom semblant a les nostres carreteres ?
Malauradament, jo no.
Bartomeu Morral
Publicat per
a 8 febrer 2011. Arxivat a 
Comentaris recents